No m'agrada

Inspirant-me en un dels grans articles de Salvador Sostres que porta el mateix títol, he decidit fer un recull de les coses que em sobren. Probablement ja us intuíeu algunes d’elles (sobretot la primera), però espero que algunes us agafin per sorpresa i així acabeu de veure que estic més anat de l’olla del que us pensàveu.

No m’agrada Espanya, el Real Madrid i l’Espanyol. El puto Torras. Els quillos, i en grau una mica menor, els rastes. Pepe Soldevila, Julio Fournier, Ajram i les fantasmades del Benito. El Borjamari (encara que li sàpiga greu a la Neus), pekinés, pony i el Circ de l’Adrià (Du Hast, Gollum, René,...). Les ties gordes i feas (per molt que el Senyor dels Facials digui que són les més agraïdes). PP i PSOE perquè són la mateixa merda espanyolista. Els pantalons afganesos de la Neus. Deixar-te engatillar per una lozanada (sí, d’acord que el Xavi és un engatillador professional, però una lozanada és una lozanada, i es veuen de tres hores lluny). La Constitució i que Catalunya no tingui concert econòmic. La poca dignitat del Càmara (1r: jo MAI li tiraria els trastos a la gorda dels facials, per molt borratxo, drogat o deprimit que estés; 2n: si a sobre em rebutgés, em suïcidaria). Que el Jordi engatilli al Càmara perquè vingui de festa amb nosaltres i no pari de colar-l’hi jabatos per a què s’hi liï (primer feia certa gràcia, però ara ja s’ha convertit en un espectacle trist i decadent). Que s'hagi acabat Nip/Tuck. El pessimisme d’en Zuran (jo ja ho sóc prou per a què a sobre me’n contagiïn més). Les ties calentapolles: si te la pugen que sigui per després baixar-te-la. Els telons del Dani. Que el yuan sigui tan cansino (una mica fa gràcia, però tant!!). Les pelis que van de cultes i no són res més que pura bazofia. Que Irene sigui tan rància amb nosaltres i que el Jordi no pugui parar d’anar al gimnàs a fer Hulks. Que Rojo no es taji més sovint (és un espectacle). Que em costi tant decidir-me. El tunning. Que em fotin una pirula al hattrick. El Razz, i encara menys el The Loft. Que la Neus ens convenci a mi i a Irene de matinar per anar a una operació de neurocirurgia que no és obligatòria, amb el pretext que és molt interessant i que potser no en veurem mai més cap si no ens hi dediquem específicament, que arribis a les 8 del matí al Clínic i que a les 8:20 rebis un sms de la Neus dient que passa, que té son i es queda a clapar. Que després et trobis la Neus per la tarda i et torni a voler engatillar per demà tornar a matinar per anar a una altra operació de neurocirurgia. I finalment, tot i que em sembla que ja ho he dit, no m’agrada Espanya.