C'EST FINI: EL SOPAR DE GRADUACIÓ

17 DE JUNY DE 2006. Dia en què feia 24 anys, però sobretot el dia que havia de passar a la posteritat pel sopar fi de carrera, un dels actes més esperats del final de curs i de la meva vida universitària, a excepció del viatge. El sopar de gala se celebrava a la Fontana de Barcelona que va resultar ser una engatillada del mil.

Vaig arribar amb Neus a les 21:45 i vam entrar a la zona on es feia el pica-pica i on la gent ja s’anava engatant a Martinis (jo m’hi vaig sumar amb reserves ja que pensava que després ja m’alcoholitzaria a base de barra lliure clar que si hagués sabut el que s’esdevindria després... millor tot i això que anem a pams). Amb Jordi i Yuan va aparèixer el mític Adrià que no veia des del juny passat. Per sort aquest cop no va venir amb les seves “amistats perilloses” tipus Gollum o DuHast. El que em va fer gràcia és que després de gairebé un any sense veure’l seguíssim parlant tal qual, com sempre, cosa que s’agraeix (jo ja em veia un modo Martínez en plan rescatant bromes de fa mil sense aportar res de nou però per sort no va ser així). Entre moltes coses em va explicar que aniria a Oviedo a preparar el MIR però que abans piraria a Alemanya a veure la selesión apañola amb una entrada per a vuitens i quarts que havia adquirit (recordo que aquell moment li vaig rabiar un munt per això, però veient després el gran paper que van fer contra França em vaig alegrar que hagués anat fins allà i s’hagués deixat una pasta XD).

Aquí tot emocionat amb Yuan i Adrià.. les expectatvies a l'iniciar la festa eren altes, després els ànims decaurien...

Primers isostars de la nit per a Jordi i Adrià

A diferència de l’aperitiu, força complet i divers, el sopar va ser un puto trunyo, culinàriament parlant és clar, amb una amanida i carn d’ànec de merda (ja sabeu que per a mi no hi ha res millor que un bon bistec) i les postres força randoms. Molt fluix per 70 euros, i el timo de la nit no feia res més que començar. Tot i el jalar l’estona del sopar va ser molt entretinguda i en general hi havia molt rollo entre tothom (sí, de vegades aquell bon rollo fals que només es té perquè s’acaba la carrera i ja no veuràs a molta gent, però que aquella nit em va semblar força bé igualment, perquè així podies anar xerrant amb molta gent diferent...). Tot i això no puc explicar massa coses perquè el problema és que estic escrivint aquest post amb tres mesos de retard sobre unes anotacions força randoms i inintel·ligibles que tinc i per tant el tema memòria de les converses està totalment a Cuenca.

La meva taula: Yuan, Adrià, Jo, Aquiles, Enric, Jordi Ros; Mariona, Neus, Mònica, M. Subirà, Roser, Ariadna i Natàlia.

Anyway el que sí recordo és que després del sopar es va fer entrega dels premis de la promoció, força cutres per cert (i és que el gran encarregat de preparar-los no era ni més ni menys que BorjaMari). Hi havia el típic de tio i tia buena, però faltava el de miss tetes o miss guarra, i en sobraven molts en plan el més hippy, el matriculín, el més pijo, el més elegant, el més fiestero i només hi faltava el més bastard. Això va fer per tant que l’entrega de premis s’allargués molt i quedés poc temps per a la festa. S’ha de dir però que va haver-hi moments força curiosos com per exemple quan van sortir els 2 mallorquins més de poble de la promoció, que parlen amb un accent que ni “ses tomàtigues i s’asberginu” de la Neus, apresentar els premis mentre el BorjaMari estava amb uns rètols amb uns subtítols escrits per a poder-los entendre; i sobretot quan va sortir Mister Freake de la promoció a recollir el premi tot emocionat mentre sonava la mítica música d’Star Wars (és que el freake del meu curs és un mite, i tots ens vam emocionar). Els premis s’ha de dir que estaven força amanyats perquè de la penya BorjaMari, que va ser qui els va organitzar, cada membre se’n va endur un, i a més la classe del Borjita (és a dir els de matins) es van endur molts més premis. El de tia buena van nominar a 3 del meu grup (Palli, Neus i Marta) en canvi va guanyar una de matins que reconec que sí que és molt guapa però que és 0 sexy perquè de manera de ser és ultrableda (és lo peor, en viu ja us faré una imitaciód els eu gran estil al tirar-se a la piscina allà a Cuba)). Aquiles va ser un dels triomfadors de la nit amb 2 premis: Mister Campanero i Míster Biblioteca (és que el tio sempre s’asseu al mateix lloc de la biblio, un lloc que dóna a l’entrada mateixa, i ho fa perquè així controla les sucies que van passant i les va engatillant. De fet volem proposar a la Universitat que en aquell lloc es posi una placa commemorativa en honor seu). El que va ser molt tosho va ser el premi Tiracanyes ja que hi havia 4 tios nominats... i 1 tia!! I a més a més ella va ser la guanyadora (bastant humiliant, la tia no sabia a on mirar quan va anar a buscar el guardó). La resta de premis com he dit van ser pura i autèntica sobrassada que van fer que tot plegat s’allargués fins la una de la nit.

Un cop acabats els guardons, ens vam aixecar tots corrent cap a la barra lliure per pillar els isostars i es va formar una cua del mil que va fer que encara s’enlentís tot plegat una mica més. Tot just eren els 2 i entrant en plena festa quan el DJ va fotre la cançó d’”Amigos para siempre”, s’obriren els llums i un cop acabada el molt fillde començà a plegar els trastos tranquilament. Nosaltres ens vam quedar flipant, ja que en principi teníem llogat el xiringuito fins les 3. Però vam veure com els de la barra feien el mateix, i finalment uns encarregats ens avisaren que ja podíem començar a desfilar cap al carrer i que es xapava la música i la barra. Vam intentar negociar amb ells però fou impossible. Alguns ja la volien liar i montar algun boicot o manifestació i fins i tot algú va soltar: “Ha estat la degana que ensa ha boicotejat!”. Les nostres protestes no reeixiren, o sigui que amb menys d’una horeta de festa ja estàvem a la puta calle.

A la rue! Sense corbata, just quan havia començat a entrar en calor, ens foten fora. Aquí amb Palli i Mireia.

Jo vaig fer el recompte i encara em vaig cabrejar més: 73 euros per un mejar mediocre + 1 horeta de barra lliure i música. Em vaig sentir totalment estafat. Per això aprofito el blog per demanar el boicot a La Fontana (es troba al carrer Mallorca, entre Bailén i Girona). Molta gent indignada va fotre el camp, i al veritat és que jo ja estava a punt de fer-ho també perquè estava d’una mala llet impressionant. El sopar de graduació era algo molt esperat que havia de ser mític, i que et fessin això era una putada tremenda. Tot i això al final uns 80 resistents decidirem anar cap a la zona d’Aribau a buscar-nos la vida. La idea era anar a Sala B ja que anàvem tots trajeados i epr tant no era qüestió d’entrar a un garito supercutre i a l’arribar va un dels lerdos del curs i li clava al porter: “Hola somos un grupo de 80 personas, podemos pasar todos?” A veeeeeeeeeeer gañaaan!! Com es pot ser tan primo! Jo ja estava protestant perquè estava clar que així no entraríem enlloc però a la gent li semblava bé o sigui que vam començar a patejar per mil llocs on naturalment no ens deixaven entrar fent una autèntica fiesta de Dani. Al final els pocs amb seny ens vam cansar d’aquest sistema i vam dir que cadascú es busqués la vida, vam anar a Get Back i vam entrar. Al final acabaríem la immensa majoria d’aquells 80 dins de la disco clar que tot i així a mi em va fer bastanta pena perquè era un sopar fi de carrera i per acabar anant al Get Back pos ja ho podia fer un divendres qualsevol.

Al Get Back hi havia DJ Falange in session que no va dubtar a posar-nos Opá versió mundial (la que mola és l’original) i de clavar que Ejpaña era la crema (és que es veu que DJ Falange no és ni més ni menys que el novio de Marta de España). Jo naturalment rabiava mentre Adrià s’ho passava de mekis. Per cert i parlant d’Adrià que en un moment de la festa la Mònica em clava totalment del gratis: “Aquest Adrià és gay, oi?” i jo: “Joer tia, és un poc fillde però no crec que faci pinta de marieta” i ella em diu: “No si ho dic perquè m’ha semblat veure com li tocava el cul a un tio i li he anat a dir al Jordi i m’ha dit que sí que és gay”. Jo li dic que lo del Jordi és una manga i que ella no deu haver vist lo del cul, però per si un cas decideixo passar al resta de la festa una mica apartat de l’Adrià. Jordi mentrestant no parava de donar-se crema amb un parell de peruanes superfeas que desp´res li entantava engatillar al pobre Yuan, i de fet una d’elles era tan fea que es veu que era la germana de Flor (una peruana que corria per la facultat i que responia per aquest nom tot i que nosaltres la vam apodar com a Gremlin). Davant d’aquest paronama em vaig pirar cap a Palli’s World que estaven un pèl més apartades ballant i m’hi vaig acoplar de mequis. De sobte s’acostà un buitre a codiciar una de les del grup mentre les altres se n’enfotien i deixaven anar unes rajades mortals (ja se sap com són les ties rajant, molt més cruels que nosaltres, i això em va fer pensar que possiblement quan jo he atacat alguna tia la resta d’amigues deuen haver fet el mateix amb mi... però en fi hi ah coses que és millor no saber-les).

Es van fer les 6 i jo ja vaig començar a notar tot el cansament del ball i de les patejades que ens havíem marcat abans des del restaurant cap a les discos d’Aribau i després el rulo per aquestes fins entrar a Get Back (vam apssar epr Sutton, Luz de Gas, Sala B,...) o sigui que vaig decidir obrir-me i pirar capa casa, tot desitjant que arribés el viatge per a corregir una nit que havia de ser màgica i que va acabar sent random per les expectatives del sopar fi de carrera, i normal si hagués estat un típic divendres per la nit. Per sort però, i com dic, encara quedava Cuba.

Finalment dir també que sap greu no haver aconseguit les fotos que va fer Neus, quan la vegi ja intentaré que me'n passi perquè el material que tinc és escàs i és tot el que he penjat...