C'EST FINI: LA GRADUACIÓ

Ahir 15 de juny de 2006 serà un dia molt recordat per mi i els meus companys de promoció de medicina: vam acabar la carrera després de 6 intensos i durs anys; per això avui tocava començar la cel·lebració inicial amb l'acte protocolari de graduació al paranimf de la Universitat de Barcelona (l'equivalent de l'acte oficial de graduació que vam fer al Sant Ignasi). Pel matí vam quedar tots per assajar el protocol de l'acte: quan ens havíem d'aixecar, com havíem d'entrar i sortir, l'ordre dels discursos,... una autèntica currada, encara que la veritat molts vam sudar del tema i després enmig de l'acte ja oficial va haver d'anar traient el cap la tia de protocol i fent-nos gestos perquè ens aixequéssim, fet que va quedar una mica penós.

Jo vaig arribar amb els meus pares i mon germà (s'ho va currar de venir) cap a les 17:15 i allí em vaig anar trobant amb la gent i respectives famílies. La veritat és que era molt estrany trobar-nos allà ben arreglats i amb els nsotres pares, i en general tots ens vam tallar una mica. Jo en particular em vaig adonar que aquests actes socials no són gaire cremosos, se m'estila molt més xerrar amb la gent amb qui tinc confiança i no sentir-me fent el paperet (això no vol dir tampoc que em rajés i m'avorrís, simplement que, com diria Rojo, s'estilen les converses que aporten i en canvi aquelles per compromís són una mica trunyo).

Els familiars van ser els primers a entrar a l'espectacular paranimf de la Universitat de Barcelona en el que es feia el nostre acte (podeu veure algunes fotos al post de sobre). Un cop tots acomodats, i en començar el cant de la coral de medicina present en l'acte, vam fer l'entrada els estudiants (una entrada normalilla, molt ordenada i protocolària, no vam fer cap performance ni res). Un cop asseguts s'iniciava l'acte amb unes paraules del rector de la universitat, assegut com a cap de taula on hi havia la resta de "personalitats": la degana, el cap d'estudis i els 2 padrins de promoció (els padrins són els 2 profes que els alumnes votem perquè facin cadascun d'ells un discurs, i són per tant els profes més ben valorats, a diferència del discurs de la degana que es fa perquè pel seu càrrec toca i punto).

Tot i això els primers discursos eren els dels nostres representants de curs. Primer van començar els delegats de l'altre classe, el grup M2, que va ser sens dubte el millor disurs de tots els pronunciats, ja que d'una forma elegant, ordenada i també distesa van anant agraïnt, recordant però també criticant el que calia del nostre pas per la uni. Van mesclar bromes freakes de la carrera (la mítica pregunta tòpica que ens vam fer tots a l'entrar per primer cop a la sala de dissecció: existeix la llegendària piscina de formol plena de cadàvers?; o que si us plau que ningú ens pregunti ara a l'acabar quina especialitat volem fer després del MIR perquè no en tenim ni p... idea, etc -sí, vam quedar molt freakes, però si no ho fóssim no crec que haguéssim fet aquesta carrera); amb reivindicacions tals com les del bar (5 anys de carrera sense bar!! amb la gent dinant per les poques taules que hi havia habilitades, i molts directament a terra davant la passivitat de tothom!!), que no som realment un campus sinó una mena d'internat que combina classes i pràctiques sense donar opció a gaire vida universitària, la passivitat de molts profes durant les pràctiques,... I finalment van venir els agraïments, carregats de certa ironia amb la mítica frase: "gràcies a tots aquells que ens heu ensenyat com ha de ser un metge, però també gràcies a tots aquells que ens heu ensenyat com NO ha de ser un metge..." No cal dir que mentre tots els estudiants estàvem encantats amb el discurs, la cara de la degana era tot un poema.
En canvi els nostres delegats van optar directament a la via diplomàtica fet que provocà que el seu fos un discurs tòpic i avorrit, però jo crec que ells ja coneixien el discurs d'M2 i que per tant valia la pena moderar-se una mica perquè si no encara hi hagués hagut alguna espantada (tots sabeu de qui em refereixo).

Després s'esdevingueren els parlaments dels padrins de promoció, abans però no s'estaven de saludar al rector i a la degana amb uns Il·lustríssims i Excel·lentíssims que feia que el "Molt Honorable" que li claven al president de la Generalitat es quedés curt. L'elocució de la Dra Pons va ser molt tòpica fet que la va convertir en una mica pesada (tot i això va ser molt correcta i escaient per l'acte que era, però ja sabeu que si no hi ha salsa...), mentre que la del Dr Prats va ser superfreake (és un profe de neuroanatomia i va començar a fer comparacions de la carrera, al universitat i les nsotres vivències amb el sistema neuronal) fet que va fer que mon germà després em rajés del tema i que em comentés que esperava que jo no acabés així de malament (pots estar tranquil Agus). Tot i això em va agradar perquè va ser molt sarcàstic i enginyós, i tampoc es va estar de rajar del nostre gran ambient universitari.

Finalment va tocar-li el torn a la degana que va estar en su salsa (com al discurs de l'any passat): rencorosa, rajadora i ridícula. Va intentar respondre i tirar pilotes fora amb el tema del bar (a veure, que les obres durin 5 anys no dic res perquè això no és tema del deganat, però que durant aquest temps que se sabia que no hi hauria bar no s'hagi habilitat res i s'hagi deixat que la gent mengés tirada en bancs o directament a terra com els gossos...) i altres parts del discurs d'M2. Fins aquí tampoc em va semblar res especial (jo crec en el dret a defensar-se), i fins i tot a l'inici va ser molt humil, però al final li va caure la màscara i va sortir la llista de retrets en general. Per a mi, més que els retrets en sí, el que és poc digne i maleducat, i de fet de barriobajero cutre total, és fer tot això davant dels pares, que naturalment es van indignar.

Tot i aquesta taca negre, l'acte no va desmèreixer en absolut, i continuà amb la lectura del Jurament Hipocràtic (el jurament que fan tots els metges al prendre el títol). S'ha de dir que malauradament nosaltres vam llegir la versió actualitzada que no té gens de salsa, a diferència de l'antiga que és més crema ja que s'inicia amb un mític: "Juro per Apol·lo, Zeus i els Déus de l'Olimp" i va seguint amb sobrassades del pal: "no vendré esclaus", "no aprofitaré la meva situació per fer pràctiques lascives" (suposo que és en plan que si estàs explorant la panxa d'una fresca no aprofitaràs i li sobaràs les tetes o coses del pal) o "no operaré mai de pedres a la bufeta de la fel" (la intervenció quirúrgica forma part del tractament actual) i altres perles que ara no recordo. Després ens imposaren les bandes grogues que ens acrediten com a metges i un per un ens cridaren per anar a recollir una còpia en plan pergamí del jurament hipocràtic. A mi me'l va donar el Torras!!! (és qui em va desterrar a Mordor a fer les pràctiques de 4t, però visto lo visto millor que me'l donés ell que no pas una altra persona).

Finalment l'acte es clausurà amb un últim apunt del rector, que s'adonà de la guerra alumnes-deganat, i que sàbiament decidí optar per la diplomàcia i intentar acontentar a ambdues parts.

Tot i això la tarda no havia acabat i vam passar a fer un pica-pica (molt timo contant que cadascú de nosaltres havia pagat 20 euros). Allà em vaig trobar a Poti i Patri que havien vingut a veure a Neus, i la penya anava tota amb les seves respectives famílies fet que va ser per a mi una mica pal, perquè només es podien tenir converses més aviat randoms a no ser que ens retiréssim una mica i xerréssim els alumnes entre nosaltres. Per això al cap d'una horeta jo ja vaig largar cap a casa, i vaig deixar enrere un dia que potser llavors no em va semblar tan mític però que de ben segur que al llarg del temps sí que l'hi trobaré: el dia de la meva graduació com a metge, el final d'una etapa i l'inici d'un nou repte: el puto MIR.