Boda Stella: Casament de luxe

29 de juliol 2006. La primera boda d’una amiga meva, i la segona segurament trigarà encara molts anys a arribar. Així doncs avui havia de ser un gran dia, tan pels nuvis, com pels convidats com jo que estàvem disposats a donar-ho tot en un dia tan assenyalat. Mònica va arribar a casa vora les 16 per canviar-se ja que anar amb el vestit de gala per la línia de Renfe de Sant Celoni parant a llocs tan emblemàtics com Mojet der Vayé o La Llagosta no era qüestió de donar la nota. Normalment com tots bé sabem les dones són molt més lentes que nosaltres en canviar-se i tens temps de fotre’t una bona Damm Bier mentrestant, però la meva primera experiència de posar-me bé tot sol una corbata va resultar una dura tasca de la qual en queden testimonis gràfics com la foto que veieu i un video que no puc penjar. Tot i això me’n vaig ensortir, i per ser el primer cop em va quedar un bon nus (potser un pèl llarg, però en fi...).

Joder, com es feia el nus, cap aquí, giro un o dos cops...

Així vam anar cap a la boda, ben vestits i fent molt de goig

Vam arribar a l’Església del Pi puntualment i l’expectació era màxima, però no pas entre els convidats: a fora de la missa hi havia una congregació de guiris que observaven atònits com el nuvi, en Pere, posava pels fotògrafs i es deixava filmar per unes càmeres que semblaven de televisió, i que va suscitar comentaris entre els curiosos com: “Mira, se están casando unos famosos, aunque al novio me suena pero no le reconozco” (sisi xaval, vés pensant qui pot ser XD). Ens vam atansar al Pere per saludar-lo i més que nerviós estava amb ganes que passés ràpid i bé la cerimònia ja que preparar-ho tot havia estat un estrès i ser el centre d’atenció durant un dia sencer es podia fer pesat. Pocs minuts després arribaven ja més convidats, i ens trobàrem amb Enric i Cristina (la dona de gel), Alba i la seva penya de 5è: Edgar, Montse (amb lo Pep), Cinta amb el seu alot (Xavi em sembla que es deia, i si no m’és igual, li poso Xavi i condios) i tb Marina, que aquest any ha estat d’Erasmus a Varese amb Neus i de fet han sigut companyes de pis i de confidències, amb el qual s’havia d’aprofitar l’avinentesa per xafardejar (oportunitat que com us podeu imaginar no vaig deixar escapar). Un cop ens vam trobar tots vam entrar a l’església. Hi havia 2 hostesses a l’entrada que repartien uns vanos per ventar-se (ja que a dins fotia una calor descomunal), i de fet eren tan elaborats que n’hi havia uns de model masculí i uns altres x les ties. Desgraciadament vam entrar dels últims i els millors llocs ja estaven pillats (més que res perquè hi havia uns 300 convidats!) o sigui que ens vam quedar bastant enrere i tocaria seguir la cerimònia de lluny.

Fent honor a la tradició (i encara més perquè es tracta de l’Stella) la núvia va arribar tard. L’entrada tot i això va valdre la pena: va arribar un Rolls Royce antic a la porta de l’església, d’on va baixar un xofer que va obrir la porta de darrera per a què baixés l’Stella que agafant-se de bracet amb son pare van enfilar cap l’església fins arribar a l’altar. La penya es va començar a emocionar i les ties a parlar entre elles del vestit dient que era la crema. Jo com que d’això no hi entenc pos clavo una fotel i ja em direu què tal el vestit.

Així doncs arribada la núvia ja podia començar la cerimònia. Jo la preveia bastant pal, i a més amb la calor que fotia pensava que seria fatal, però el capellà era un megaiaio que va resultar força divertit. L’home no sabia que duia un micro a sobre (o això suposo jo) i quan feia els comentaris íntims o assenyalava a la parella què havien de fer se sentia per tota l’església. Així doncs en algun moment va clavar un “Que no us heu preparat això?” i coses de l’estil. La veritat és que em va explicar Mònica que no hi havia hagut assajos ni res per això quan van haver de pujar els testimonis (ella i Carla Guerrero eren les de l’Stella) es va haver de girar el Pere a fer-lis gestos per a què pugessin. Tot i això l’engatillada màxima i que va provocar la frase del capellà rajant que no s’havien preparat res va ser en la lectura d’un text. Stella havia escollit que Carla i Mònica fossin les testimonis i aquesta última li va comentar que ja que Natàlia de Urrutia també era molt amiga seva i no havia estat escollida de testimoni pos que li fes llegir un text a la missa. A Stella li va semblar genial la idea i així ho va preparar... clar que s’oblidà del petit detall de comentar-li a la pròpia Natàlia, a qui tot això la va pillar en boles enmig de la cerimònia (i de fet la van haver d’avisar per a què pugés a l’altar a llegir) i per això va semblar mal organitzat. La missa també va ser força estranya per la presència dels familiars que Stella té per mig món: americans, italians, holandesos i de Trinidad i Tobago (aquest últim país és manga meva però és que des del mundial d’Alemanya que és un país que m’encanta), que va fer que hi hagués algun text amb italià, anglès i fins i tot alemany. De fet va ser força putada perquè el capellà quan hi havia un text en anglès preguntava: “Hi ha algú que sàpiga llegir en anglès?” i pujava un dels familiars americans a llegir, el mateix amb l’italià i fins i tot amb alemany; però de sobte l’home pregunta: “Hi ha algú que sàpiga llegir en espanyol?” i un cosí del Pere que feia de testimoni s’ofereix voluntari i va a llegir el text: efectivament primer és en castellà, després català, i de sobte comença a llegir en anglès (una mica apurat però fins aquí bé), després apareix un tros de text en italià (l’home segueix fent un accent una mica txungo però s’hi atreveix) fins que finalment es queda molt travat –tot això davant de 300 persones- i comença a balbucejar unes paraules: ha arribat a la part del text que hi ha en alemany. El tio les passa putes però finalment acaba llegint-ho mentre es va cagant amb el cura per engatillar-lo d’aquesta manera.

La cerimònia seguí el seu curs i arriba al punt culminant: quan s’han de posar els anells (anells que segons em van comentar es van comprar al Tiffany’s de Nova York en un viatge que va fer-hi la feliç parella). En aquell moment l’Stella es va emocionar (bé no només ella, crec que tothom ho estava perquè aquest és el moment culminant) ja que se la va sentir sanglotant al plorar d’emoció ja que tenia el micro al davant. Un cop posades les aliances, el capellà va donar la benedicció que va acabar amb la peculiar forma: “... y NO OS LOS QUITÉIS NUNCAAAA!!” cridant com un esbojarrat.
Portàvem gairebé una hora i semblava que encara quedava una bona estona. Per sort jo no era l’únic que estava cansat, també ho estava el capellà que va decidir fer via clavant un: “Bueno ahora toca el credo, pero como es muy largo me lo salto, y os voy hacer tres preguntas y me respondeis que sí en todas y condios”. Així doncs la missa es va abreujar i es va anar per feina. Finalment va arribar la signatura de la parella, del mossèn i dels testimonis i els recent casats van poder fer la sortida de l’església. Tots vam anar a pillar arròs i després d’uns moments de dubte (és que amb tan protcol, tan iaio, gent sèria d’alta societat, feia com una mica de cosa tirar arròs) vam començar a ametrallar a la parella. Després els vam anar a felicitar i vaig aprofitar per saludar gent del cole que havien vingut a la cerimònia, entre ells Ferran Plana, Mònica Caminal, Moncha i Olga Lozano (cosina del Xavi XD).

Sortida de l'Església dels nuvis ja feliçment casats

Després d’una estona a fora l’església vam anar a buscar l’autocar del XQUÈ que ens havia de dur a Argentona, al Bell Recó que és on es faria el convit. Jo em pensava que els iaios anirien tots en cotxe i que l’autocar quedaria pels joves, i em volia posar a liderar la rúa a base de càntics tals com “Alcohol, alcohol, alcohol, alcohol, hemos venido a emborracharnos el resultado nos da igual” però com que m’equivocava pos em vai haver de reprimir (no crec que als iaios els hagués fet massa gràcia). Així doncs vaig aprofitar més l’estona parlant amb la gent de 5è, que al capdavall serien amb els qui compartiria taula al convit i per tant era bo que els comencés a conèixer.
Al cap d’uns 40 minuts arribàrem al Bell Recó, un indret certament molt bell. Enmig d’un petit bosc i de la naturalesa és un petit palauet enfilat al qual s’hi accedeix per unes escales de pedra molt ben decorades. Abans però de pujar-hi, hi ha com una part que faria de “rebedor o recepció” amb un petit estany al mig, Allí ens començaren a servir les primeres copes de cava mentre esperàvem que arribessin els tots els convidats i per descomptat els recent casats. S’ha de dir en aquest punt que el cava era finíssim i mira que a mi el cava no m’acostuma a convèncer (per això tot i ser molt bo només vaig prendre’n una copa). Abans de pujar cap al palauet ens vam fer una foto de grup a les escales que hi ha per accedir-hi.

La part d'abaix del Bell Recó amb la Mònica i l'Alba i l'Edgar de 5è

Un cop a dalt hi havia un aperitiu de mequis: des de menjar superraro (croquetes de bolets, costelles de xai a la mel, pinxitos de mil combinacions,...) a xupitos encara més raros (un de guacamole, suc de tomàquet i formatge de cabre amb licor –que em va deixar l’estómac a cuenca-) i a una barra de jabugo que un cambrer anava tallant i servint. També i per descomptat hi havia els còctels i així doncs vaig aprofitar per fer els 1rs isostars de la nit ja que aquesta es preveia llarga. Tot això, me’n descuidava, adornat amb la música d’un quartet de corda que tocava en directe.

Aquí amb Enric i xicota dins el palauet del Bell Recó

Durant l’aperitiu, sense èxit, Edgar s’intentà fer fotos amb cachalote cosa que aconseguiríem jo i Mònica més tard. Cachalote és pels qui no ho sabeu la cunyada de l’Stella. La història vé de fa un any quan vam anar a dinar un cop Stella, Pere, Mònica i jo. Stella ens ensenyà unes fotos d’Eivissa i entre elles n’hi havia una del gos de l’Stella banyant-se al mar i d’una tia a prop del gos que era una mole, un tusker del mil, i que sortia amb la boca oberta i que semblava que s’anés a menjar el gos, amb el qual vaig començar a rajar (fent la comparació amb un cachalote) i la Mònica s’hi va abonar ràpidament, però veient la cara de l’Stella i el Pere jo vaig callar ràpidament mentre la Mònica va continuar i cada cop més a saco, i cada cop que jo intentava desviar el tema ella hi tornava. Finalment va parar, i posteriorment l’Stella ens aclariria qui era cachalote amb el qual ens vam quedar a quadres, però per sort el Pere no va dir res i es va fer el suec, o sigui que la cosa no va quedar en res més (tot i això una bona cagada que per sort la Mònica va acabar capitalitzant encara que fos jo qui comencés XD).

Aquí tenim a Mònica amb la cunyada d'Stella. El vestit es veu que se'l va dissenyar ella davant la indignació d'Stella q no li va cundir aquesta jaqueta rollo Matrix.

Continuant amb rajades i gent de la boda, també vam rajar de Dueñas (era una tia que s’hi assemblava, amb una catxo mandíbula i molt alta, per això la vaig batejar així) i d’una tia que anava amb una brusa verda i una faldilla vermella.

Entre rajada i rajada arribava ja l’hora del sopar i entràrem al palau on ens vam fer unes fotels, entre elles les típiques dels nuvis amb els convidats.

Finalment va arribar el sopar. Distribuïts: jo amb Moni, Enric i Cristina a la taula dels de 5è amb la Cinta i el Xavi, l’Alba i l’Edgar i la Montse i LoPep. Els que havien vingut en parella de la meva classe estaven fotuts en una altra taula, mentre que L.Ventura estava a la de solters escortada per Bea i Elena (hagués condit més que hagués compartit taula amb Esteve i l’altra Laura). Abans de començar però vam esperar als nuvis que ens van soprendre amb una entrada espectacular: música hip-hoppera, mil focus il·luminant-los,... una bona performance.
La meva taula em va semblar molt crema, la gent de 5è em va caure molt bé. Vam estar xerrant de molts temes (entre ells de la nostra estimadíssima facultat) però va destacar Alba i les seves històries de la Barceloneta. La Barceloneta és poc menys que el Bronx català segons ens va explicar: tu vas pel carrer amb cotxe i et pots trobar un parell de nengs xerrant al mig del carrer... doncs ni se t’acudeixi tocar el clàxon i demanar que s’apartin perquè a l’endemà del teu cotxe només en quedarà el xassís. De fet, segons va explicar, no cal ni que surti al carrer per trobar-se gent jarta: la seva veïna n’és un bon exemple. Es veu que és una tia mamut que és una lesbiana australiana, i un dia es van discutir i a Alba no se li va acudir res millor que dir-li que era “una puta tortillera” i com és comprensible la veïna va anar a per una corretja i la va començar a perseguir pel replà i pel barri per fotre-li unes yoyes. Però la cosa no acaba aquí ja que té un veí que té un sol ull que va deixant prenyades les yonkies del barri i després una d’aquestes apareix cada nit a les 3 de la matinada i comença a cridar des del carrer: “Este niño me lo has hecho tu, tuerto de mierda, tu me has hecho el niño!”. Davant de totes aquelles medalles que s’estava penjant Alba clavant que estava al lloc més jarto amb la penya més txunga de Catalunya em vaig veure obligat a evocar la història de Juan Diego, el temible cap dels Coimbra, que per cert va causar molta sensació (què menys!). De fet Alba em va prometre que provaria de clavar-li a la veïna cachalote que ella és amant de Juan Diego a veure si així deixa d’intentar-la agredir amb la corretja.
Tornant a la part més explicativa de tot plegat el menú de boda consistí en: Bogavante/Cabrit al cacau/Cuba Libre/Pastís de mekis (lo millor de la boda)/Licor/Puros Partagàs. Tot de mekis excepte el bogavante que no em va cundir massa. Finalment puro Partagàs per rematar, que l’únic qui en va fumar vaig ser jo.

Un bon partagàs per fer baixar el sopar

Com és tradició a les bodes formals va haver-hi un vals després de sopar i que naturalment no vaig ballar. En canvi Edgar, va demostrar que és un professional del vals (no és una expressió, sinó que el tio en sap i ha participat en concursos internacionals) i no va parar de flipar-se. Després del vals vam poder parlar per fi amb Stella una mica més en privat i ens vam fer unes fotels.

Els nuvis van ser els primers a sortir a ballar el vals tal i com assenyala la tradició

Mònica va quedar sorpresa i va aprovar el saber ballar de l'Edgar

Foto amb l'Stella un cop acabat el sopar com a preludi de la festa que anava tot just a començar

I per fi arribava la part més esperada... disco, festa i isostars!!!. Tot i això festa controlada és clar, ja que quan em vaig treure la corbata i me la vaig lligar al cap i vaig engatillar a Edgar perquè fes el mateix, Stella em va clavar: “Si ma mare et veu així et matarà”. En general la gent anava en grupets i cadascú a la seva bola, només Aitor (un conegut del Pere) va intentar codiciar a Alba i Moni explicant-lis que té tractes amb princeses de Dubai i aquesta Setmana Santa havia anat als Alps a esquiar amb una d’elles... després les noies li van preguntar al Pere per aquest fet i es veu que els hi va clavar que aquella Setmana Santa Aitor havia estat amb un amic de Pere (que és qui li havia explicat tot) fent un viatge amb furgo per Cuenca i Ciudad Real, i que l’Aitor és per tant un fantasmón del mil i es va quedar conseqüentment sense poder impressionar-les. La música va estar de mekis: ens vam flipar amb el I’ll survive i sobretot la meva preferida Dragostea Dintei que la vam ballar a pinyon tots agafats en coro excepte dona de gel. Després també van posar Sexbomb de Tom Jones cançó que Enric no li pot cantar a dona de gel segons Mònica. El que no van posar va ser “Opá” tot i que jo l’havia demanat i que de ben segur hauria causat furor (aquest filtre...). S’acabà finalment la festa amb “With or without you” d’U2, una cançó que també m’agrada molt. Després tots a l’autobus cap a casa... i per mi no es va acabar del tot la festa ja que va començar la quillada de panxa i la diarrea del copón (entre el bogavante i els brevatges estranys de suc de tomàquet i formatge vaig acabar a Cuenca...). En fi un dia complet i molt entretingut.